Stolpersteine - Deportats Solsonins
El projecte Stolpersteine dut a terme per homenatjar les víctimes del nazisme vinculades a la comarca.
1.- ANTECEDENTS
La història de la Guerra civil, el franquisme, la repressió i els primers governs de transició, han estat a Solsona i al Solsonès ignorat i menystingut en tota la seva amplitud. Recuperar la seva memòria és una tasca fonamental en aquest projecte que ha realitzat l’Observatori Europeu de Memòries (EUROM), el Centre d’Estudis Lacetans i el Consell Comarcal del Solsonès, amb col·laboració dels ajuntaments de la comarca i el Memorial Democràtic de la Generalitat de Catalunya.
En aquest cas el projecte actual fa referència una sèrie d’actuacions adreçades a recuperar la memòria històrica del Solsonès i poder arribar a unes primeres aproximacions reals sobre la història contemporània de la comarca.
Un estudi a partir de la recopilació de dades generals en base a un primer principi historiogràfic i metodològic: la recerca. A partir d’aquesta vam poder confeccionar i reconstruir la història d’un passat recent i, no cal oblidar-ho, traumàtic.
La recerca i la planificació del projecte es plantejava en base a la localització de les persones que foren deportades, nascudes al Solsonès, als camps de concentració nazis com a conseqüència de l’exili i de la guerra civil.
A Catalunya, es pot dir que la repressió fou més selectiva. En comarques com el Solsonès destacaren les accions d’incontrolats en zona de reraguarda que es feren durant la guerra i que encara ara formen part de l’imaginari col·lectiu. En canvi, tota la repressió policial i militar del nou Estat franquista ha restat en silenci o s’ha condemnat a l’oblit.
Durant la guerra, al Solsonès tot fou un “campi qui pugui”: emboscats, desertors,exiliats, voluntaris cap un bàndol o un altre i les traïcions o desercions dels que no creien en l’ideal republicà i democràtic. També algunes venjances dels que van aprofitar l’Estat de Guerra per emprendre-les contra els capellans o els propietaris i d’aquests contra els republicans després.
En referència a l’etapa de la dictadura, Franco va assassinar molta gent per les seves idees. Quaranta anys de dictadura van donar per a molt i el dictador va morir matant, com el primer dia. Recordar és un exercici que pot ser íntim, personal i privat, però també pot ser col·lectiu, públic i democràtic.
Des de fa vint anys s’ha pogut recuperar parcialment aquesta història i memòria recents. En el cas dels deportats (parlem en masculí perquè no ens consta -de moment- cap dona en la llista d’identificats), ens hem centrat en dos aspectes claus a l’hora d’intentar reconstruir i dignificar
la seva memòria:
- Recerca sobre la deportació dels solsonins, dades, actualització de noms, contrast de la documentació i elaboració d’un informe històric.
- Proposta d’una actuació sobre l’espai públic, on es pugui reconèixer, commemorar, recordar i dignificar públicament la memòria d’aquests deportats. A partir de l’adhesió al projecte Stolpersteine per a cada deportat i en la instal·lació d’un espai commemoratiu conjunt a la plaça del Consell Comarcal.
2.- HISTÒRIA I MEMÒRIA DELS DEPORTATS DEL SOLSONÈS
L’Holocaust, la deportació, l’internament, l’extermini, fou un fenomen -potser el més obscur- de la nostra història recent del segle XX. Fenomen màxim de la depredació de l’home per l’home, perquè representà la industrialització de l’extermini d’individus de la mateixa espècie i la creació d’una molt ben estudiada maquinària de repressió i aniquilació. Aquest fenomen, que per cert fou amagat als espanyols pel mateix dictador Francisco Franco, sempre s’ha interpretat llunyà. Realitzat contra jueus a Alemanya, Àustria i Polònia, com una barbaritat dels nazis. Aquest fenomen, no fou llunyà, va afectar a milers de ciutadans, de pagesos, obrers, treballadors, pastors, forners...de Catalunya i també, de la nostra comarca.
Concretament 12 persones nascudes o residents al Solsonès, foren deportades des de França als camps nazis, la majoria (com la majoria de catalans) al camp d’extermini nazi de Mauthausen. Aquesta proximitat local, que no podia deixar-nos indiferents, va generar una recerca sobre la història i la memòria dels familiars d’aquells deportats amb l’objectiu des del primer moment, de restaurar la seva memòria i dignificar-la.
Des de bon començament es tingueren de referència el llibre de Montserrat Roig i una novel·la de l’autor solsoní Joan Obiols. Posteriorment, també es comptà amb l’ajut de les llistes de l’Amical de Mauthausen, que van donar les necessàries pistes documentals.
En un primer moment es van recollir les primeres dades que ara han estat ampliades i completades gràcies a noves fonts de recerca com les actes de naixement dels deportats, la documentació dels jutjats de pau o dels registres civils i alguna bibliografia específica.
Les primeres notícies, a banda dels llibres mencionats se’n tingueren gràcies a la memòria oral de familiars dels mateixos deportats. Els resultats no aportaven grans dades històriques ni biogràfiques, però resultaven un exercici de recuperació memorial molt interessant, colpidor i intens. Aquella llunyania del trauma i de la deportació la trobàvem a moltes llars de les nostres contrades.
A poc a poc, es va anar perfilant la realitat sobre els deportats del Solsonès al camp de Mauthausen. En les fonts citades (Montserrat Roig i altres) hi havia algun error, com, per exemple, confusions entre Navàs i Navès, fet que situava en una altra comarca l’estudi, però que, de retruc va aportar una font importantíssima de coneixement original: els llibrets manuscrits amb les llistes de deportats d’Antoni Barberà i Pla, deportat supervivent que les va escriure en sortir del camp i que estan guardades en un petit arxiu familiar del seu fill Andreu Barberà i que han estat la referència de treballs com els de l’Amical de Mauthausen i el llibre de Montserrat Roig.
3.- EL CONTEX HISTÒRIC
Els deportats del Solsonès, tots eren ciutadans que per les circumstàncies derivades de la repressió del bàndol vencedor, van haver de marxar cap a l’exili. Ciutadans considerats com a refugiats polítics i apàtrides pel dictador Franco que foren perseguits per haver defensat la seva legalitat democràtica.
Els republicans espanyols i catalans, entre ells també alguns que van néixer a la nostra comarca, agricultors i treballadors, visqueren, en general les vicissituds de l’exili i la deportació i en particular foren víctimes de la duresa i crueltat de la seva experiència individual de dolor y trauma. Amb la Retirada passaren a França, empesos per l’ofensiva franquista per por de la represàlia brutal de l’exèrcit de Franco. A França van patir altres vicissituds i unes duríssimes condicions de vida. Agrupats en camps de refugiats i de concentració, després en CTE (Compagnies de Travailleurs Étrangers), en GTE (Groupements de Travailleurs Étrangers), i finalment, sota el domini nazi, en territori ocupat en, STO (Service de Travail Oligatoire) que depenia de l’organització TODT alemanya. Aquesta que organitzava batallons de presoners per a realitzar fortificacions de la indústria de guerra en unes condicions repressives, i utilització de mà d’obra semi-esclava, saltant-se totes les disposicions internacionals sobre presoners de guerra.
Altres catalans, des del començament i condicionats per les ànsies d’escapar dels camps de concentració, s’allistaren com a voluntaris a la Legió Estrangera de l’exèrcit francès o en els anomenats batallons de marxa. Aquests, també realitzaren tasques de fortificació, com la construcció de la Ligne Maginot, per defensar França dels alemanys a la frontera natural del Rihn; altres també anaren a lluitar directament a les primeres batalles de Narvick, fins al final de la guerra. S’ha de recordar que molts catalans i espanyols lluitaren amb l’exèrcit francès fins al darrer dia i durant tots els cinc anys de conflicte. Entraren a París amb els aliats i ocuparen el refugi del Niu de les Àguiles del propi Hitler (fins i tot n’hi va haver que lluitaren al Pacífic contra els japonesos).
Durant el conflicte però, França va capitular davant l’ocupació alemanya el juny de 1940 i hagué de signar el conegut armistici francoalemany. A partir d’aleshores, el país quedà dividit en dos, una gran zona nord, ocupada pels alemanys i amb administració alemanya compartida amb la francesa i regulada per la comissió de l’armistici a Weisbaden; i l’altra meitat amb un règim pactat també amb els nazis de col·laboració que fou comandat pel mariscal Pétain, conegut com la “zona lliure” o la França de Vichy (capital d’aquella França esmicolada). Durant aquest període i a partir de 1942, els refugiats espanyols foren obligats a incorporar-se a batallons de treballs forçats dins la citada organització TODT. Molts, d’allí van ser conduïts a Stalags o Lagers, camps de reagrupació i de presoners de guerra. És important mencionar que en la trista capitulació de França el juny de 1940 els franquistes en van ser àrbitres oficiosos i que les normes de regulació dels exiliats a França, van ser discutides entre els franquistes, els francesos i els alemanys. El mateix ambaixador espanyol a París, José Félix de Lequerica i l’agregat militar Antonio Barroso, van ser protagonistes i mediadors entre els alemanys i els francesos de Pétain. Les responsabilitats de l’Estat espanyol, malgrat que Franco es declarés “neutral”,foren indiscutibles.
En referència a la condició dels refugiats i de presoners de guerra internats a Alemanya o a França, no serví de res la consideració de ciutadans d’un país teòricament “neutral”. No els serví de res davant la consideració de l’Estat espanyol i del mateix Serrano Suñer com a criminals i apàtrides: “no hay españoles fuera de España” va dir en una reunió amb Himmler, el setembre de 1940. Abans el Conde de Mayalde, Director General de Seguridad franquista, ja s’havia reunit abans amb Himmler a Berlín per parlar de l’entrega de Companys i altres refugiats i plantejar els internaments massius en camps d’extermini.
La petició fou feta expressament per Franco i la seva cúpula militar. Les actuacions de la policia militar alemanya, la Gestapo i els col·laboracionistes francesos, van ignorar les convencions internacionals de Ginebra sobre refugiats i presoners de guerra. I els diversos grups d’espanyols de tot tipus d’ideologia política, condició social etc., van passar a ser considerats pels alemanys com un únic bloc homogeni de deportats polítics.
El seu destí va ser els camps de concentració amb la classificació de deportats polítics i se’ls col·locà el triangle blau que significava “rojo español sin pàtria” amb una S dins que, paradoxalment, significava “Spaniard”- espanyol-.
La majoria d’ells van anar a parar a Mauthausen, camp de 3a. categoria la més espantosa, la construcció del qual la van fer presoners-esclaus espanyols des de l’estiu de 1940 per les necessitats de creixement exponencial de barracons i construccions. Durant els primers anys de deportació, els treballs foren molt durs, una cantera, situada vora el camp obligava a pujar i baixar 186 graons picats en pedra i amb la sang dels deportats: foren coneguts per les Escales de la mort. El comandant nazi del camp els deia:
“Espanyols, segurament no heu sentit parlar mai fins ara
de Mauthausen. Aquest és el camp dels espanyols, el
camp de la mort. Heu entrat per aquella porta i passareu
tots, fins el darrer, per aquelles xemeneies”.
Dels més de 7819 republicans espanyols internats a Mauthausen, en moriren uns 4800, 6 d’ells nascuts a la comarca del Solsonès. Morts per càstigs, ferits, de tifus, de tuberculosi, de trets a la nuca, injeccions al cor, gasejats en dutxes comunes i tots cremats en forns que ben aviat no donarien l’abast.
Inimaginable la magnitud de l’organització exterminadora d’éssers humans. Aquesta realitat ens és propera. Els solsonins no van ser aliens a aquell fenomen que matava sistemàticament persones que no tenien més delicte que la seva disconformitat amb els sistemes autoritaris d’organització social, civil i política (el franquisme, el feixisme i el nazisme). Tortura i mort era la vida diària dels deportats.
4.- ELS DEPORTATS
GUIXERS
Nascut a Guixers (Solsonès), el 25 d’agost de 1907. Mort a Gusen, el 7 de novembre de 1941.
Va estar als camps de concentració de Mauthausen i Gusen.
LLADURS
Nascut a Lladurs (Solsonès), el 16 de novembre de 1905. Mort a Gusen (Alta Àustria), l'1 de desembre de 1941.
Va estar als camps de concentració de Mauthausen i Gusen.
NAVÈS
Nascut a la Valldora de Navès (Solsonès) el 17 de novembre de 1915. Mort a Gusen el 7 d’abril de 1941. Número de presoner 3744.
Camps de concentració: Mauthausen i Gusen.
ODÈN
Nascut a Odèn (Solsonès), 27 de desembre de 1897. Mort a Gusen, el 30 de setembre de 1941.
Va estar als camps de concentració de Mauthausen i Gusen.
SANT LLORENÇ DE MORUNYS
Nascut a Nava del Rey (Valladolid), 30 d’abril de 1905. Mort a Gusen, 13 d’agost de 1941.
Va estar als camps de concentració de Mauthausen i Gusen.
SOLSONA
Nascut a Solsona (Solsonès), el 27 de novembre de 1906. Mort a Gusen, el 17 de juliol de 1941.
Va estar als camps de concentració de Mauthausen i Gusen.
Va entrar a Mauthausen, el 27 de gener de 1941, amb el número de presoner 5916.
Nascut a Solsona (Solsonès), el 24 de novembre de 1911. Mort a Cabestany – Perpinyà (Rosselló), 15 de novembre de 1999.
Va estar als camps de concentració de Mauthausen i Gusen.
Nascut a Solsona (Solsonès), el 20 d’abril de 1917.
Va entrar al camp de concentració de Mauthausen el 27 de gener de 1941, amb el número de presoner 6773.
Nascut a Solsona (el Solsonès) el 1891. Exiliat polític a França durant 30 anys des del gener del 1939. Internat al camp de concentració dels nazis a França: caserne NIEL des del 24 de juny del 1942 fins la alliberació. Va morir a Solsona el 1978.
Nascut a Solsona (Solsonès), el 15 de març de 1918. Mort a Gusen, el 21de gener de 1942.
Va estar als camps de concentració de Mauthausen i Gusen.
Nascut a Solsona (Solsonès), el 2 de juny de 1919. Mort a Verdun (Arieja), el 20 d’octubre de 1971.
Va sortir de Compiègne el 17 de gener de 1944 cap el camp de concentració de Buchenwald, on va entrar el 18 de gener de 1944, amb el número de presoner 40426.
Va estar als camps de concentració de Buchenwald, Flossenburg i Beneschau.
Real Ventura, Jaume
Nascut a Solsona (Solsonès), el 4 d’agost de 1914. Mort, a Chambourcy (Yvelines), el 28 de juliol de 2010.
El 27 de gener de 1941, va entrar al camp de concentració de Mauthausen, amb el número de presoner 6530.
Ja té una Stolperstein a Manresa, per tant, no se’n posa cap al Solsonès però sí que s’ha inclòs en el monument als deportats de la plaça del Consell Comarcal.
5.- MONUMENT CONJUNT ALS DEPORTATS DEL SOLSONÈS
Amb aquest monument volem retre homenatge als ciutadans residents o nascuts a la comarca del Solsonès que varen patir la deportació a camps de concentració nazis durant la Segona Guerra Mundial. Com la majoria de dones i homes catalans i espanyols deportats, van ser exterminats en el camp de Mauthausen-Gusen; pocs van anar a parar a altres camps i alguns van poder sobreviure. Tots ells van exiliar-se a França el 1939 en finalitzar la Guerra Civil espanyola. El règim franquista, exercint una dura repressió política, mai va voler reconèixer els exiliats republicans com a conciutadans seus. Com a refugiats polítics foren declarats “apàtrides” i foren internats en companyies de treball o com a combatents estrangers de l’exèrcit francès. En aquestes circumstàncies tan injustes, lluny de la seva terra, l’eix nazi-feixista va decidir deportar-los, com a tants altres milers de persones, a camps de concentració creats en zona nazi a l’est d’Europa.
Aquest memorial vol recuperar la memòria i la dignitat dels nostres veïns, habitants de diversos municipis del Solsonès, nascuts en masies allunyades o a la mateixa ciutat de Solsona. Aquests exiliats patiren una nova guerra total, un exili i repressió brutal i mereixen el major dels reconeixements de les nostres institucions i societats democràtiques actuals.
Per això, el Consell Comarcal del Solsonès, el Centre d’Estudis Lacetans i l’Observatori Europeu de Memòries de la Fundació Solidaritat de la Universitat de Barcelona (EUROM) han impulsat el marcatge en l’espai públic de la seva memòria. Un gest humil de responsabilitat, de dignitat i de valors democràtics. Dos projectes artístics que donen sentit a la dimensió internacional i a l’hora local de la memòria: les llambordes del projecte Stolpersteine de l’artista Günter Deming i la nova instal·lació dels artistes solsonins Jordi i Marc Vilà.
Solsona, desembre 2022
Explicació dels artistes: Jordi i Marc Vilà
Des del principi volíem que en el monument es reflectissin els dotze homes que van ser deportats. En cap moment volíem representar un monument abstracte, ja que pensen que en aquests casos, el monument ha de ser una cosa més realista per així reflectir la crueltat del fet en si.
Vam buscar la llista dels 12 homes que van ser deportats i vam mirar si hi havia alguna relació entre ells. La relació més gran que vam poder observar va ser els camps de concentració on van ser deportats: onze dels dotze homes van ser deportats a Mauthausen. Molts també van ser deportats al camp de Gusen.
Després vam fer una recerca dels camps per mirar si entre tots hi havia una relació. La relació més directa que vam notar va ser un element molt simbòlic. Aquest element és la porta d'entrada a aquests camps de concentració. En tots ells tenen el mateix estil de porta.
L'element de l'entrada és un element molt simbòlic per molts dels homes que van ser deportats, ja que molts, no van sortir-ne mai dels camps i un cop van travessar la porta, ja havien dictat la seva sentència.
El monument consta de 12 siluetes, representant els dotze homes i en la silueta, a la part inferior, es veu la forma de l'entrada a aquests camps, estan posats un darrere l'altre, formant així un túnel, representant metafòricament el túnel de la mort, on van entrar i molts no en van sortir.
Tot el monument està fet d'acer, està pensat per ser un monument viu i que igual que els deportats van patir la crueltat dels camps, el monument, amb el pas del temps es vagi rovellant.
El monument consta d’una base d’acer de 90x100 cm i de dotze siluetes d’acer de 70x144 cm. Les siluetes van soldades verticalment a la base.
6.- PROJECTE PEDAGÒGIC
Paral·lelament, els centres educatius han realitzat tot un projecte pedagògic en el qual han treballat el fenomen dels deportats, el nazisme, la guerra i la pau. Així doncs, l’escola Arrels ha enregistrat un programa de ràdio a Solsona FM sobre els deportats del Solsonès, l’Institut Francesc Ribalta ha realitzat un audiovisual de cada deportat, allotjat en aquest web i que es podrà veure mitjançant un codi QR que hi ha en una placa a la paret del costat on s’ubiquen les llambordes, l’Institut Escola Vall de Lord ha realitzat un treball d’investigació sobre les vides dels dos deportats de la Vall de Lord i finalment les escoles de Lladurs i l’Aiguadora han realitzat treballs sobre la pau. Tots els centres han participat en els actes de col·locació de les llambordes Stolpersteine del seu municipi.
Treball Institut Escola Vall de Lord
Accedir aqui si no es reprodueix l'enllaç anterior