Una setantena de persones acompanyen a Enric Bartrina en el lliurament del XXI premi Signum

L’acte de lliurament del premi ha comptat amb una glossa per part de Mn. Antoni Guixé, on ha repassat els moments més destacats de la seva vida

El Consell Comarcal del Solsonès ha acollit el lliurament del XXI Premi Signum a Mn. Enric Bartrina Corominas, antic arxiver de l’Arxiu Diocesà de Solsona i reconegut divulgador cultural.

A l’acte de lliurament, presidit per Josep Caelles, president per delegació del Consell Comarcal del Solsonès, i per Ignasi Campà, conseller comarcal de cultura de l’ens comarcal, i president del Consell Cultural Francesc Ribalta, hi han assistit també l’alcaldessa de Solsona, Judit Gisbert, el bisbe de Vic i administrador apostòlic del bisbat de Solsona, Romà Casanovas, a part d’altres representants locals. Enric Bartrina ha rebut l’escalf de veïns i amics de Solsona i comarca, veïns de les parròquies on va ser rector, i d’altres persones que han volgut acompanyar-lo en aquest acte de reconeixement.

Enric Bartrina, que s’ha mostrat molt agraït pel reconeixement, ha subratllat la riquesa cultural de Solsona i ha manifestat que, malgrat les seves arrels del Berguedà, “em considero com un fill de Solsona”.

Un dels moments més emotius, ha estat la lectura de la glossa sobre Enric Bartrina a càrrec de Mn. Antoni Guixé, amic personal de Bartrina i antic rector de Cardona. Guixé ha fet una pinzellada de la seva època de seminarista i del nomenament com a capellà a càrrec del bisbe, i més endavant cardenal, Vicente Enrique Tarancón, per entrar en la seva etapa a Guardiola de Berguedà. Guixé ha explicat que en aquest poble del Berguedà hi va estar vint-i-cinc anys, on hi va desenvolupar una tasca importantíssima en la recuperació de l’antiga església romànica de Sant Llorenç de Bagà i destacats treballs d’investigació sobre les runes de l’antic castell de Guardiola de Berguedà. Guixé ha explicat la seva arribada a Solsona el 1989 i la seva importantíssima tasca al capdavant de l’Arxiu Diocesà de Solsona, les accions de difusió i publicacions de llibres, revistes, opuscles... en aquest aspecte, ha destacat una anècdota que posa de relleu la notorietat que va adquirir la seva figura al capdavant de l’arxiu “la gent, enlloc de dir que anava a l’Arxiu, deia anem al Bartrina”. Guixé, com no podia ser d’altra manera, ha volgut destacar també la seva important tasca a les parròquies veïnes de Solsona, com ara Navès, Olius i Brics, “a part de la tasca litúrgica, hi ha fet una gran aportació en la vessant cultural i de les tradicions, que encara perdura”.

L’acte del XXI premi Signum del Consell Comarcal del Solsonès ha finalitzat amb l’actuació musical del Duo Glier.

El Premi Signum, instaurat per primera vegada l’any 1997, s’atorga per tal de reconèixer la tasca de totes aquelles persones i institucions de dins i de fora de la comarca que hagin destacat al Solsonès, tant per la seva vàlua professional com per la seva qualitat humana en qualsevol dels àmbits possibles. Amb el lliurament d’aquest any a Mn. Enric Bartrina i Corominas, es reconeix a un dels grans divulgadors de la història i de les tradicions de la comarca.

PREMI SIGNUM A MN. ENRIC BARTRINA COROMINAS -17/12-2021

GLOSSA

Benvolgut Mn. Enric. Senyores i senyors. Bona tarda.

            Com fem en cada missa, començo amb l´acte penitencial, demanant perdó, a Mn. Enric Bartrina i a vosaltres, germans, perquè tant ell com vosaltres mereixeu un glossador més a l´altura del guardonat i dels aquí presents. I, acomplert aquest ritu que no vol ser només una formalitat, passo a la part de la paraula, que, perdoneu l´argot altra vegada clerical, és el que em toca fer, dir una paraula sobre Mn. Enric Bartrina i Corominas, paraula pobra però ben cordial.

            Dividiré aquest glossa en tres parts desiguals: una breu pinzellada dels seus anys de seminarista; la seva vida de vicari i rector abans d´aterrar a l´arxiu; i l´etapa més llarga, la solsonina. Més que un arreplec de dades i dates intenta ser un repàs d´una vella, llarga i gratificant amistat.

I.- Al seminari del Turó de Sant Magí.

            Seminarista. M´ha quedat a la memòria, com si fos ara, un gest de Mn. Enric que ni ell mateix recorda. Era l´any 1953 o el 1954. Ell tenia 19 o 20 anys i jo, un nen de 12 o 13. Li acabaven de fer la tonsura aquella cerimònia que comportava la coroneta típica dels clergues, i la sotana que només ens podíem treure per anar a dormir. Començàvem les delejades vacances de Nadal. L´autocar de Berga cap a Puig-reig a cada parada deixava un degoteig d´estudiants. L´Enric era el primer cop que es presentava al seu poble, Gironella, amb la nova i cridanera aparença. Abans de baixar, encara el veig, estava molt nerviós. No és per menys. Era un debut forçat a l´escenari vilatà. “Vindran els nens a estimar-me la mà, els grans em saludaran sorpresos del meu nou aspecte!”, deia. I es posava i treia els guants negres... Va baixar del cotxe i, efectivament, un eixam de quitxalla i d´adults va acudir a complimentar-lo! Tanmateix, era el que havia de passar! Havia nascut en aquesta “vila tan bella”, la “Perla del Llobregat”, el 29 de març de 1934. Tothom el coneixia. La sabateria Bartrina gaudia de renom a tota la contrada. A més a més, a l´estiu, per guanyar algun caleret, la farmàcia Homs, plataforma dels més variats contactes, el prenia com a dependent. I ell, jove i eixerit com pocs, es feia mirar. I admirar. Quantes noies ho pensaven, i fins i tot alguna iaia, amb resignació cristiana, no podia reprimir aquest lament: ”malaguanyat per capellà!”.

            Al seminari, bon estudiant, bon company, sempre alegre...Ah, i, amb el bagatge de mig farmacèutic, els darrers cursos el van nomenar infermer, càrrec molt i molt cobejat. L´infermer fruïa de la confiança del rector i, amb ella, podia baixar a Solsona sense traves, cosa prohibidíssima a tots els altres. Ell aprofitava la llicència no només per assumptes de salut, sinó també per motius menys sanitaris però més gratificants.

            I, a còpia de “xigrons”, fred, xerinola, classes, “repetitoriums” i fervorins va arribar el dia esperat, el de fer-se capellà.

            El 21 de juliol de 1957 el bisbe Vicenç Enrique i Tarancon l´ordena prevere a l´església de Fàtima de Tàrrega. Tenia 23 anys.

I aquí comença una nova etapa.

II.- Vicari i rector. Guardiola de Berguedà.

            S´estrena com a vicari a Sant Corneli de Fíguls. Amb un rector excepcional, Mn. Víctor Sallent, càndid com un infant, amb un cor més gran que la seva gegantina còrpora. Excel·lent mestre d´humanitat pel jove capellà!

            Més tard és destinat a Súria. Parròquia inquieta, amb gran vitalitat cultural. Ell i l´altre vicari fan el paper que els correspon: acompanyar i animar el jovent i fer costat, de vegades amablement crític, al rector. Encara avui, em consta, molts d´aquells que aleshores eren joves el recorden amb simpatia i estima.

            I arribà el moment de ser rector. Però, com deien els mossens vells, “abans de tenir una parròquia de certa entitat s´ha de donar la volta al roc”. I el seu primer destí rectoral és Massanés, amb el roc impactant del Pedraforca, gran, fort, fascinant, bell i esquerp, com els pobles que l´envolten.

            I del peu del Pedraforca, una mica més ençà, el nomenen rector de Guardiola. No sé si Guardiola de Berga o de Berguedà. Tan se val, Enric...Del 1963 fins el 1988 o el 1989. 25 anys! Aquí Mn. Enric desplega a cor què vols les seus particulars talents de persona radicada al país i a l´església.

            El 3 de novembre de 1975, disset dies abans de la mort del dictador, un esgarrifós accident va segar la vida de 30 miners de Fígols. Mn. Enric, commocionat, hi acut al moment per identificar els cadàvers i consolar les famílies. Eren els seus veïns, els seus feligresos, els seus amics. I, enfrontat amb la reticència de l´empresa, recolza amb coratge i bon resultat, una potent acció judicial per obtenir indemnitzacions dignes.

            Abans, però, de passar endavant no em puc estar de contar-vos una anècdota, aquesta sí, ben recordada pel mossèn.

Final d´estiu de 1985. Havia arribat a Madrid un nou nunci del Vaticà, Monsenyor Mario Tagliaferri. El bisbe solsoní, Miquel Moncadas, home sensible i educat, el convidà, protocol·làriament, a visitar la diòcesi. I el Nunci, per sorpresa, va acceptar l´oferta... i ja tenim el bisbe muntant la visita amb desfici. Se li va acudir d´iniciar el recorregut del bisbat pel capdamunt, Castellar de n´Hug. I, de baixada cap a Berga, proposà de prendre un aperitiu a la rectoria de Guardiola amb els capellans de l´arxiprestat de Bagà-La Pobla. Ja ens teniu els vuit capellans de muntanya, algú diria “del trabuc”, amb cara de circumstàncies, amb el Delegat del Papa i el Sr. Bisbe. La conversa és convencional, escassa i forçada. Cada un explica, pel damunt, el seu itinerari ministerial. En castellà, el “nostre" castellà, per deferència a l´il·lustre visitant. Mn. Enric va dir: “Mi primer destino, entonces joven y tierno, fue con los mineros de estas montañas. Eran hombres fuertes y duros. Yo pensaba: estos se te van a comer”. I el Nunci, sense pensar-s´ho, tocant-li la rodona panxeta amb el dit, va exclamar: “Quizá se los comió usted a ellos!”. Va ser una manera de trencar el gel que manifesta que aquell senyor mandatari no era tan desmenjat i eixut com semblava i que Mn. Enric estava en una època de plenitud física i també, diguem-ne, “professional”. Enrere quedava el mossèn juganer i emergia un gran rector, arrelat a totes en el poble. Efectivament, Guardiola deu molt a Mn. Enric.

            Per entendre-ho cal recordar que aquesta població nasqué a principi del segle passat, “parida” pel tren, el carrilet, al bell mig de l´aiguabarreig del Bastareny i el Llobregat, amb un hostal i quatre cases, com aquells poblats de l´oest nord-americà, això sí, “sense pistoles”. Durant cinquanta anys Guardiola creixé i prosperà com una ventafocs enmig de dues dames altives, d´antiga nissaga, ambdues amb un notable patrimoni manumental, Bagà i La Pobla de Lillet. Ventafocs sí, fins que Mn. Enric li féu conéixer les arrels històriques i la bellesa del seu monument més emblemàtic. En efecte, tingué la traça de convèncer, gairebé de “seduir” l´arquitecte de la Diputació de Barcelona, Sr. Antoni González, que no escatimà temps ni recursos per retornar a l´antiga església de Sant Llorenç prop Bagà el seu esplendor romànic, recuperant la cripta i llevant-li la carcassa amb què els darrers segles l´havien desfigurat.

Per altra banda, seguint una inclinació innata i guiat pel Dr. Manuel Riu, Mn. Enric publica un llibre, “El Castell de Guardiola”, resultat de l´exploració al turó veí, turó on s´hi veien només les escasses restes d´uns rònecs murs de pedra. Consultant arxius i amb l´ajuda del Dr. Riu demostrà que Guardiola havia estat des de la prehistòria un punt estratègic, un important nus de comunicació, clau d´entrada del Berguedà a la Cerdanya.

-Un incís. Precisament, va ser el 2004 que aquest Consell Comarcal del Solsonès atorgà al Dr. Riu el premi Signum, fent-ne la glossa l´avui premiat, Mn. Enric -.

            Tornem, doncs, a Guardiola que amb el pacient i intel·ligent treball de Mn. Enric pogué gaudir d´un monument i d´una història pariones a les de les poblacions veïnes; i d´una identitat que és la base de l´autoestima que tot poble necessita. Van ser 25 anys ben aprofitats!

            El bisbat s´adonà de la vàlua d´aquest rector. I va posar fil a l´agulla per portar-lo a Solsona, a l´arxiu diocesà, aleshores mancat de director. No va ser fàcil arrencar Mn. Enric de Guardiola. Primer fou el Vicari Episcopal de zona qui li proposà el canvi. Naturalment, ell no l´acceptà. Anà a convèncer-lo el Vicari General, també sense èxit. Finalment, és el mateix Bisbe acompanyat del Vicari que munten l´últim assalt. Llavors sí, es rendeix. Però encara passa un any anant i venint de Guardiola a Solsona...  tant fort era el seu arrelament al poble.

            L´estiu del 1989 ve a residir al seminari de Solsona. I comença la darrera etapa, la solsonina, la més fecunda i, per la majoria dels aquí presents, la més coneguda.

III.- Solsona. L´arxiu. Les parròquies veïnes.

            Establert al seminari, a la mateixa habitació que jo m´havia agençat nou anys abans, desplega l´activitat a l´arxiu, a Solsona i a les parròquies veïnes.

L´Arxiu i Solsona

            L´Església, com cap altra institució, des del seu inici, ha conreat la memòria. I podem dir que la memòria viva del seu Iniciador és la que l´aguanta. Els arxius, parroquials i diocesans, desafiant la voracitat del temps, són un dels exponents d´aquest afany de fer reviure el passat.

            Per fer-se càrrec d´un element tant nuclear, l´arxiu diocesà, Mn. Enric no en té prou amb el nomenament, ni tan sols amb la vocació i les aptituds innates. Per això s´apunta a la Universitat de Barcelona a cursos de paleografia i diplomàtica, i participa d´un curs d´arxivística impartit per Mn. Josep M Martí Bonet, tota una autoritat en aquest camp. I ja el tenim bregant en un mar de paperassa, pergamins, còdexs, lligalls, volums, fulls esparsos i tota mena d´informacions. No s´hi ofegà. Al contrari, s´hi agermanà i en tragué un rendiment no sols per a especialistes sinó per a una immensa quantitat de persones curioses dels seus origens o que volen compondre l´arbre genealògic, lloable dèria de molts i encomiable passatemps de jubilats encara sencers... Tanta és la simbiosi d´ell amb l´arxiu i la cordial atenció que presta als qui hi acuden que a Solsona es féu habitual l´expressió “anem al Bartrina” en lloc de dir, “anem a l´arxiu”. Gaudint d´una sorprenent memòria, ben prompte coneix com ningú els llinatges del Solsonès, des de l´antigor fins avui, cosa que l´apropa a gran nombre de solsonins.

            I, incansable, escriu llibres, opuscles i articles. Recordem, en l´escaiença dels 400 anys del bisbat:

“El Bisbat de Solsona: que és i que vol ser”, “Aportació del bisbat de Solsona a l´Església i al País”, “Quan Solsona va perdre el títol de ciutat”.

I encara, fora d´aquest aniversari,

l´“Episcopologi solsoní”, “La dona i el carlisme” “L´Església a Catalunya en la segona meitat del segle XIX”. “Els Torroja de Solsona i els templers”. ”Els quatre hospitals de Solsona”, “L´Església catalana durant el franquisme. Urgell, Solsona, Vic”.

            I un devessall de col·laboracions en revistes, algunes d´ample volada, com Oppidum, l´Erol... i altres d´àmbit diocesà, comarcal o local. Des de l´arxiu ajuda i promou les recerques dels estudiants, acompanya tesis doctorals i dóna suport a les més variades activitats culturals. En el programa de la festa major –aquests llibrets únics pel disseny i els continguts- durant una colla d´anys no hi falta el seu article sobre algun aspecte del present o del passat de la Ciutat. Amb Mn. Bartrina l´arxiu, aparentment tan malsucós, es convertí en un brollador d´informació cultural i en una xarxa d’innombrables amics. I no escau passar per alt, en tota aquesta promoció arxivística, el valuós costat dels seus col·laboradors, Josep Porredon i Feliu i Joan Tuneu i Torres.

            Cal subratllar, a més a més, la seva activa presència en múltiples associacions històriques, culturals i folklòriques. Entre d´altres, la “Fundació (avui Consell Cultural) Francesc Ribalta”, la “Vint-i-quatrena”, i, durant molts anys, la “Comissió de Cultura” de l´Ajuntament, font abundant d´iniciatives i niu de fondes d´amistats...

            Tres anys fa de fidel secretari-acompanyant del bisbe Antoni Deig amb qui compateix tantes coses com la passió per la terra i la seva gent, i un tarannà planer, afable i amical.

            Coneixedor excepcional de la història local ha estat en mil ocasions el millor guia de la catedral i del Claustre, sempre a punt per descobrir la bellesa i els detalls d´edificis, places, carrers i elements singulars de la ciutat.

Les parròquies veïnes.

            Tornem enrere en el temps. Acabat d´establir-se al seminari, després d´un any d´anar i venir, l´estiu de 1989, el bisbe Miquel signa el nomenament de Mn. Enric com a rector de Navès, substituint a Mn. Jesús Huguet. Fou el darrer nomenament d´aquest bisbe abans de la seva inesperada mort. El Mossèn es fa càrrec, doncs, no només de Navès, sinó també de Linya i Sant Feliu de Lluelles amb La Torreta i Preixana. Més tard, s´hi afegiran les parròquies de Besora, Olius i Brichs. Coneix de tu a tu cada feligrès. Es dedica de cor a ells. I endemés del servei litúrgic, sempre digne i ben preparat, impulsa altres activitats que fan i uneixen el poble. N´esmentaré només una petita mostra.

            A Navès dóna suport al grup de teatre i, amb la seva ploma, a la simpàtica revista local, el Babau. I és remarcable la seva estreta relació amb els caçadors i llurs famílies que es tradueix no sols en el dinar anual, sinó en batejos, casaments, funerals i encontres continuats.

            A Olius, i al Pi de Sant Just, les caramelles agafen nova embranzida essent-ne ell l´ànima i, alguna vegada, l´autor de les lletres.

            I a Brichs ressuscita els cascavells amb la festa del “Pa sucat”, que havia desaparegut. En aquesta parròquia em va emocionar sentir explicar a la mateixa persona implicada com, en el paorós incendi del juliol de 1998, Mn. Enric amb el cotxe va travessar el foc que encerclava la casa per alliberar-la a ella, encinta, i portar-la sana i estàlvia a Solsona. És una anècdota, certament, però un signe més d´una vida de servei i acompanyament constant del poble en tota circumstància.

            I si algú vol saber la història de l´imponent reguitzell d´esglesioles, capelles i ermites de la comarca, que “vagi al Bartrina”. Amb tota seguretat en pouarà una informació certa, exhaustiva i amena. Dic amena perquè el sentit de l´humor és una de les seves moltes virtuts.

Cloenda

            Finalitzo aquest cop d´ull a la trajectòria intensa d´una persona que ha “ajudat a difondre la història, les tradicions i el patrimoni cultural de la comarca”, com exigeixen les bases d´aquest premi. Però permeteu-me que d´aquest home n´esmenti una altra cara que no puc esquivar. Tots sabem que darrerament, degut a greus problemes de salut, el seu físic s´ha vist minvat. Aquesta situació hauria abocat a la majoria a una actitud de queixa, dramatisme i àdhuc de desesperació. Ell no. En sóc testimoni. Ha lluitat estrènuament. I quan no hi ha hagut més remei ha acceptat l’inevitable amb una serenitat gairebé sobrehumana.

En ell la minva física ha donat pas a una grandesa exemplar.

Va publicar el 2004 un llibre popular i memorable titulat “50 homenots solsonins”. (Bé, són 48 homes i dues dones). Però crec que, en futures edicions caldria afegir-hi un “homenot” més, millor dit un “homenàs”, Mn. Enric Bartrina i Corominas. El premi signum es dóna, opino, no sols als mèrits difusors d´una persona o entitat, és a dir, a allò que alguns han “fet”, sinó també a allò que aquesta persona o col·lectiu “són”.

            I fins aquí la part de la paraula. Acabada aquesta, ve l´”eucaristia”. No us espanteu! Eucaristia etimològicament vol dir “acció de gràcies”, i a donar gràcies esmerçaré aquests darrers mots.

            Gràcies en primer lloc, Enric, pel que has fet per la cultura que és ingent, i perquè ets un signe, “signum”, d´afabilitat, bondat i serenor.

            Gràcies al Consell Cultural Francesc Ribalta i al Consell Comarcal del Solsonès per haver escollit un i acceptat l´altre, per unanimitat, la concessió d´aquest guardó a Mn. Enric. Goso pensar que és una d´aquelles distincions que honora al qui la rep i al qui la dóna.

            Gràcies a tots els presents perquè us heu fet còmplices d´un acte d´agraïment i de justícia cap a una persona, Mn. Enric a qui tots valorem i estimem.

            I, res més.

            Quan acabi la cerimònia “Aneu-vos-en pau”.

La pau que anunciaren els àngels fa dos mil vint-i-un anys.

La pau que d´aquí vuit dies tornarem a celebrar. Amen.